dimarts, 19 d’abril del 2016

Writings and lectures - 32

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat


14. L'atri de la basílica (III)

La construcció del pati del davant de l’església ja comportava una decoració mural pintada a base de requadres i figures geomètriques però el resultat era maldestre i xaró. La política d’ennobliment dels edificis que procuraven l’abat Aureli i l’arquitecte Folguera no podia tolerar per més temps aquelles manifestacions d’incúria i de deixadesa malgrat que els ulls dels montserratins hi estiguessin avesats.


La proposta de l’arquitecte va ser cobrir tot l’espai de les tres façanes amb balcons de l’atri amb uns esgrafiats que donessin a aquest ambient un aire urbà i senyorial. Folguera va encarregar de fer-ne el disseny al pintor Josep Obiols, un artista amic seu que treballava també per a Montserrat. El disseny d’Obiols era simple però ben treballat, amb vistes a evitar la severitat de caserna o de presó que tenien aquells murs. La decoració és més densa en el primer pis i es fa més lleugera a mesura que augmenta l’alçada. En els espais intermedis entre els balcons del segon i del tercer pis estan suggerides unes grans i elegants columnes salomòniques que simulen aguantar el quart pis, el més lleuger de decoració. Els colors utilitzats són dos ocres, un de molt clar i un altre més dens i daurat que és el del fons de les parets, i també un color vermellós per accentuar els requadres d’emmarcament de les obertures


Els esgrafiats no solament afecten les tres façanes sinó que també tota la part porticada n’està plena. Si als murs de les façanes la decoració era geomètrica, els esgrafiats dels pòrtics són eminentment  gràfics, amb figuracions simbòliques i amb inscripcions al cas, amb un evident afany pedagògic. Les tonalitats són idèntiques a les emprades a les façanes, només que en aquestes el fons és d’un gris clar. Alguns d’aquests esgrafiats serveixen per emmarcar les obertures de portes i finestres amb emblemes i frases tretes principalment del Virolai de Mossèn Cinto, que els monjos volien subratllar perquè quedessin gravades a la memòria dels pelegrins: “Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí”, “Alba naixent d’estrelles coronada” i encara aquesta altra inscripció sobre el portal que du al Camí de l’Ave Maria, on actualment cremen els llantions d’ofrena, però que en el projecte original era l’accés a una font que havien d’erigir en honor a la Mare de Déu, com existeix en altres santuaris marians. Per aquest motiu sobre el portal van posar les imatges d’un brollador i dos coloms bevent-hi i la inscripció del Virolai: “Mística font de l’aigua de la vida”. 



Encara hi ha una altra inscripció esgrafiada en la volta d’aresta del compartiment central en l’eix de la basílica, que diu “Stella splendens in monte ut solis radium miraculis serrato, exaudi populum” (Estrella resplendent pels miracles, com un raig de sol, a Montserrat, escolta el poble). Aquestes paraules pertanyen a un cant medieval que cantaven els pelegrins de Montserrat, i que consten al Llibre Vermell.





dijous, 7 d’abril del 2016

Writings and lectures - 31

Escultura i ornamentació edilícia a Montserrat

13. L'atri de la basílica (II)

La decoració de l’ala porticada de ponent està dedicada preferentment a fer memòria dels sants pelegrins que han passat per Montserrat. Els elements utilitzats, que ara mirarem amb més detall, són les dues escultures, les inscripcions lapidàries i una llàntia de ferro.


Al centre mateix d’aquesta ala, en línia amb l’eix de la basílica, trobem incrustada al paviment una inscripció epigràfica sobre pedra negra, que comença Hinc quondam enixit, per indicar el lloc on havia estat l’altar de la Mare de Déu a la primeria, en l’església romànica, davant del qual sant Ignasi de Loiola va abandonar les armes militars per esdevenir “recluta de la nova sacra milícia que ell anava a fundar”, diu la inscripció llatina.


La mateixa intenció té aquesta altra inscripció mural, que els monjos van col·locar el 1603, fins i tot sis anys abans de la beatificació de sant Ignasi. Diu la inscripció B. Ignatius a Loyola hic multa prece... “Ací, Ignasi de Loiola amb grans precs i plors es va lliurar a Déu i a la Verge. Ací, com si fossin armes espirituals, es va revestir de sac. Ací vetllà i es va preparar per a fundar la Companyia de Jesús, l’any 1522”.


L’altra làpida del costat segurament té un origen molt semblant a la ignasiana, però aquesta és mercedària i està dedicada a sant Pere Nolasc. Diu: Hinc S. Petrus Nolasco... “Ací sant Pere Nolasc va acomplir el vot de visitar la Santíssima Verge i després de pregar molt i repetidament, es va determinar per primera vegada a fundar l’orde religiós, i després que la Verge se li aparegués a Barcelona, va instituir l’orde de la Mercè, l’any 1218”.


La llista de sants i de personatges il·lustres pelegrins de Montserrat és molt llarga. La làmpada de ferro forjat que penja de la volta al punt central d’aquesta ala va ser feta per a recordar-los indicant-ne solament els noms dels més coneguts; a la dreta són esmentats els sants Joan de Mata, Pere Nolasc, Ignasi de Loiola i Salvador d’Horta; i, a l’esquerra, els reis que es van distingir per la seva devoció a Montserrat: Jaume I el Conqueridor, Pere II, Joan I, Ferran II i l’emperador Carles.


Les escultures que trobem en sengles fornícules a banda i banda de l’entrada central a l’atri són de l’escultor Rafael Solanic (1895-1990). La del costat dret representa sant Antoni Maria Claret, amb indumentària episcopal com a arquebisbe de Cuba. El P. Claret fou missioner infatigable que recorregué els camins de Catalunya i fundà una congregació de missioners. Va visitar Montserrat diverses vegades i va afavorir la recuperació del monestir després de la desamortització. L’escultura fou inaugurada el 16 de maig de 1954 en ocasió de la visita a Montserrat de les relíquies d’aquest sant des de Vic.



A la fornícula pariona del costat esquerre veiem l’altra escultura de Rafael Solanic feta per rememorar la visita que sant Ignasi de Loiola va fer a Montserrat, on la nit del 24 de març de 1522 va mudar els vestits de cavaller i la seva espasa militar pel saial i el bordó de pelegrí i vetllà les noves armes davant l’altar de Santa Maria; d’aquesta manera iniciava de forma visible el canvi de vida cap a la santedat. Amb l’avinentesa del IV centenari de la mort de sant Ignasi, el 27 de maig de 1956, els jesuïtes de Catalunya portaren de Roma a Montserrat una relíquia insigne d’aquest sant i n’inauguraren l’escultura de Solanic.

divendres, 18 de desembre del 2015

Writings and lectures - 30

L’Estudi d’Art de Montserrat i el P. Josep Maria Gassó

El Museu de Montserrat, com molts altres museus, té també algunes funcions que no són gens visibles i d’utilitat poc immediata. Aquells que des del màrqueting cultural i financer demanen a les institucions museístiques una operativitat que es tradueixi en altes gràfiques de visitants i d’entrades consideren que molts dels treballs de conservació i de documentació que pertoquen a un museu són balders per no dir inútils, i això és un error greu, que tard o d’hora es paga.

Un museu, i nosaltres n’estem ben convençuts, a més de conservar i exposar el fons de cara als visitants, té també la missió d’esdevenir un dipòsit de la memòria històrica de l’entitat de la qual forma part, i moltes coses que en un moment poden aparèixer com a insignificants i de valor escàs, de cara al futur poden esdevenir un tresor. Un museu ha d’estar sempre una mica més enllà de les conjuntures del moment. Aquest preàmbul és per a justificar-me i justificar el temps que estem esmerçant al Museu de Montserrat per recollir, inventariar i guardar materials que poden semblar foteses, dignes d’anar al contenidor de les desferres inservibles.

Últimament ens han arribat al Museu de Montserrat –tot i que estem molt mancats d’espai– diverses caixes de matrius litogràfiques i de rotogravats de les estampes religioses que l’Estudi d’Art de Montserrat va compondre i editar entre els anys quaranta i seixanta del segle passat. Ja sabem que la nova tecnologia ha deixat com a obsoletes aquestes matrius. Ja sabem que l’estamperia religiosa, ni que sigui la de Montserrat, no suscita l’interès que tingué en el seu temps. Però també ens adonem que aquell fet de la publicació d’estampes religioses va constituir una pàgina històrica molt interessant i meritòria per a la institució montserratina de la qual formem part i tard o d’hora caldrà que la considerem i que la valorem amb justesa.

El P. Josep Maria Gassó, a Oñati, el 1967
Després de la Guerra Civil, en què Montserrat patí l’assassinat de vint monjos màrtirs i la resta hagué d’exiliar-se, els monjos de Montserrat van poder tornar a casa. Abans havien estat perseguits per ser cristians, però ara es trobaven malvistos i postergats per ser catalanistes i poc afectes als temps nous. En un primer moment les publicacions dels monjos hagueren de ser fetes en castellà. L’ús públic del català hauria estat considerat delicte de sedició. Aleshores l’opció de Montserrat va ser la de difondre i escampar a Catalunya i a Espanya uns criteris nous i una manera nova de ser catòlics, diferent del nacionalcatolicisme que imperava arreu i en connexió amb el catolicisme europeu de caire renovador, aquell que un cop fermentat va donar ocasió al Concili Vaticà II.

El P. Abat Marcet i els monjos que reeixiren a sortir de Barcelona el 1936 en plena persecució religiosa anaren a parar a diversos monestirs europeus d’Itàlia, a Maredsous de Bèlgica, a Anglaterra, però sobretot a Maria Laach d’Alemanya, un monestir fortament germànic però absolutament blindat de tota influència hitleriana. Els monjos en tornar a Montserrat venien carregats d’idees noves i amb un entusiasme renovador que no es trobava enlloc més. L’abat Marcet i el seu fidelíssim secretari i mà dreta en tots els afers, que era el P. Gusi, van prendre l’abadia de Maria Laach com a model d’organització i de costumari que van incorporar al Montserrat de postguerra. Una d’aquestes innovacions va ser la de crear diversos gremis en què els monjos treballaven corporativament, tots junts sota la coordinació d’un director.

Un dels capitells de la Sala Capitular de Montserrat, que expliquen la història del monestir, dissenyats pel P. Josep Maria
Segurament el gremi més actiu i amb més projecció exterior va ser l’Estudi d’Art de Montserrat, comandat pel P. Gusi, i dedicat a propagar l’art litúrgic, pel disseny d’objectes d’església i també per l’edició popular d’estampes. A més del P. Gusi, que exercia de mentor i d’interlocutor directe amb l’abat, hi havia una mitja dotzena de monjos dels quals uns eren veritables experts i d’altres, els més joves, simples afeccionats amb més o menys traça. La tasca que es proposava l’Estudi d’Art era enorme. Les esglésies i parròquies havien estat cremades, i la majoria de sacerdots en aquells temps d’escassetat es decantaven cap a les solucions més barates sense gaires preocupacions estètiques. Des de l’Estudi d’Art de Montserrat procuraven orientar el gust i els criteris de l’art nou d’Església, com feien a d’altres monestirs benedictins europeus amb els seus tallers i amb les seves publicacions. En aquest punt, Montserrat va acomplir la seva missió amb grau d’excel·lència, com podem constatar en els catàlegs d’art litúrgic que va editar.

L’elaboració de l’aixovar litúrgic a base d’orfebreria i de la indumentària amb el treball de brodat executat esplèndidament en els tallers de les monges benedictines eren d’un cost bastant elevat que només es trobava a l’abast d’esglésies i d’institucions solvents. La dimensió popular dels objectius que es proposava l’Estudi d’Art es concretava principalment en la creació i publicació d’estampes religioses, un mitjà de comunicació catòlica absolutament popular i a l’abast de tothom. Les estampes servien per a felicitar onomàstics, com a recordatoris de primera comunió o de defunció, comunicació de baptisme, de casament, d’ordenació sacerdotal o de professió religiosa, o testimoni d’amistat en qualsevol ocasió.


L’estampa religiosa era una eina valuosíssima per a canviar el gust de la iconografia religiosa, que generalment es trobava summament degradat, per imatges ensucrades, sentimentals i sense cap valor artístic. L’Estudi d’Art de Montserrat emprengué aquesta tasca amb entusiasme ja l’any 1941 i els anys subsegüents amb l’edició del Calendari Litúrgic i sobretot en l’edició d’estampes seriades, o fetes expressament per a qualsevol conjuntura.


En aquesta tasca de l’estamperia religiosa excel·lí de manera determinant el P. Josep Maria Gassó i Buxó (Barcelona, 1909 – Montserrat, 1976). El P. Josep Maria, com li dèiem habitualment a Montserrat, era una persona extraordinària; per a ell la faceta artística era important, però de cap manera l’única ni la predominant. Era fill d’un metge famós de Barcelona i va entrar a Montserrat el 1925, en acabar el batxillerat al Col·legi del Salvador dels jesuïtes de Saragossa, on era intern. La seva intel·ligència vivaç i una humanitat desbordant el van fer apte per a diversos càrrecs i responsabilitats del monestir. Es va fer amic del pintor Joaquim Mir durant l’estiu que aquest pintor va ser hoste de Montserrat i mantingué amb ell una bonica correspondència. Segurament fruit d’aquesta amistat i de la seva tirada cap a l’art el van enviar a estudiar a la Scuola d’arte cristiana Beato Angelico de Milà.


El P. Gassó va ser un artista bastant versàtil, capaç de dissenyar ornaments, mobiliari, de treballar l’ivori, de fer escultura; però la seva especialitat va ser la pintura religiosa, la mural, la de retaules d’altar i de tríptics. El 1947 la Santa Seu va encarregar a l’abat Aureli M. Escarré la visita apostòlica extraordinària als monestirs de benedictines de tot Espanya amb l’objectiu de promoure un esperit benedictí més autèntic. L’abat va aplegar un petit grup de monjos de la seva màxima confiança perquè anessin pels monestirs femenins fent propostes de reformes i millores, entre els quals hi era el P. Josep Maria. A gairebé tots els monestirs de benedictines d’Espanya trobem pintures i objectes dissenyats per ell amb el seu estil propi i inconfusible.

Durant els primers anys de postguerra el P. Gassó havia reeixit a forjar-se una gramàtica i una sintaxi molt particular per a plasmar figures i “misteris” litúrgics, que havia suscitat complaença sobretot entre les persones i institucions que anhelaven una renovació litúrgica en les esglésies i en la pietat. Aquest estil fins i tot va trobar imitadors i copistes. I, per contra, cap dels monjos que treballaven amb ell a l’Estudi d’Art de Montserrat no es van deixar influenciar per l’estil del P. Josep Maria, que el respectaven molt però que en certa manera el consideraven afectat i massa exclusiu.

És difícil de traçar un mapa isobàric de pressions i d’influències en l’estil del P. Gassó. Ell mai no en va admetre cap de directa i deia que era com li sortia del cor després d’haver estudiat a la Scuola Beato Angelico de Milà, però mirant els catàlegs de les exposicions d’aquella institució, no hi ha res que s’assembli ni de lluny al que feia el P. Josep Maria. Amb tot, coneixent els gustos i les preferències dominants a Montserrat en aquells anys anteriors i posteriors a la Guerra Civil del 36-39, podem endevinar un entramat de semblances i d’influències. Jo considero que substancialment l’estil del P. Gassó és una versió molt personal però manllevada de l’estil de l’escola de Beuron, el monestir alemany on es va congriar tot un art que pretenia ser l’oficial del moviment litúrgic i després de la “Teologia del Misteri” del benedictí Odo Casel (1886-1948), les obres del qual eren llegides i païdes apassionadament a Montserrat.


Com prescrivien els grans mestres de l’escola de Beuron, Desiderius Lenz (1832-1918), Gabriel Wüger (1829-1892) i, sobretot el més jove, Jan Verkade (1868-1946), que potser és el més proper al P. Gassó, l’art religiós de la renovació litúrgica i de la pietat cristiana havia de ser sagrat per damunt de tot, havia de trobar-se a les antípodes de tot naturalisme, no copia de la natura sinó que s’inspira directament en el misteri revelat i viscut en la litúrgia cristiana. L’art cristià ha de ser hieràtic, sagrat, com ho era l’art arcaic per als grecs o l’etrusc per als romans, com ho fou sempre l’art egipci. Cap concessió, doncs, al naturalisme ni al verisme, refusa tota aquella pintura que derivava dels romàntics “natzarens” i més encara de l’abominable art “Saint-Sulpice”, en voga per totes les esglésies de França. L’art de Beuron no vol provocar sentiments ni emocions massa humanes, sinó solament “evocar” el misteri. Com els beuronesos, el P. Josep Maria pinta les figures preferentment de perfil, cercant-hi sempre la silueta característica. No modela ni suggereix relleu; simplement utilitza tintes planes amb alguns traços complementaris. Cerca per damunt de tot la diafanitat compositiva, les figures no s’encavalquen, no existeix la perspectiva, tot succeeix en un primer pla, com en l’art paleocristià i en el bizantí.

Amb tot, la pintura del P. Gassó és també molt diferent de la de Beuron, és mediterrània i té al darrere la tradició del Quattrocento italià, i sobretot de Fra Angelico. Dibuixa amb un “ductus” cal·ligràfic sinuós i amable. Detesta l’ambient excessivament solemne i funerari de Beuron. La pintura del montserratí és alegre i riallera dintre de l’esquematisme hieràtic. És clara, però amb una llum que no és la natural perquè a penes produeix ombra, és una il·luminació “tomista”, com la de Fra Angelico, en què tot queda perfectament definit i encaixat, aclarit de manera homogènia. Aquestes eren unes virtuts que el jove abat Aureli promovia en els seus memorables capítols doctrinals dels diumenges a mitja tarda i dels quals els seus addictes seguidors –el P. Josep Maria en fou en grau d’excel·lència– guardaren perenne memòria.

Una altra influència que pogué experimentar el P. Josep Maria Gassó va ser la del “nabí” francès Maurice Denis (1870-1943), un artista catòlic fervent compromès amb l’art contemporani. D’entre els monjos que treballaven a l’Estudi d’Art de Montserrat, n’hi havia uns que admiraven el Picasso de l’època blava, i hi havia encara els deixebles i admiradors de Pere Pruna. Les composicions del P. Gassó s’apartaven totalment d’aquests models i traspuen la ingenuïtat de les de Maurice Denis, sobretot de les “Anunciacions”, de les escenes religioses compostes amb simplicitat i parsimònia quasi litúrgica. No debades el beuronès Verkade abans de fer-se monjo benedictí havia estat “nabí” al taller de Maurice Denis.

Crida l’atenció la gairebé obsessiva preferència del P. Gassó per les composicions circulars, una característica totalment estranya a la pintura de Beuron. L’arrel d’aquesta opció la trobem sens dubte en l’ensenyament milanès i en l’estudi dels “quattrocentisti” que practicaven a l’escola Beat Angèlic. El cercle imposa un marc dins del qual les figures han d’acotar el cap humilment, han d’enllaçar-se fraternalment, forçant una composició simple i ben travada. En aquest punt el P. Gassó esdevingué un mestre, talment que veient les notes prèvies dels seus dibuixos apercebem que la composició circular i centrípeta li surt de manera espontània.


El P. Josep Maria Gassó no va pretendre mai ser un artista reconegut. No participà mai en exposicions. Tot el que pintava ho feia com un servei benedictí en vistes a la dignificació de la pietat popular, sempre a més a més dels molts treballs que li comportaven els diversos oficis dins del monestir, les seves estades entre les benedictines d’Espanya, i sobretot les conferències i cursets prematrimonials que tingueren tanta acceptació en aquells anys preconciliars. Tanmateix m’ha semblat que valia la pena de parar atenció a aquest monjo, potser més monjo que artista, però que amb el seu art va ajudar a afinar la sensibilitat estètica de molts cristians en uns temps que eren bastant grisos i amorfes en què la pintura del P. Josep Maria va ser molt d’agrair.